Lo provincialisme dels catalans

L'Arch de Sant Martí. 8 de febrer de 1885.

¡Quina constestació mes hermosa y eloqüent acaba de donar Catalunya als que, per ignorancia ó per enveja ó per mala voluntat, la motejan tan sovint de exclussivista! ¡Quina llissó pels polítichs de Madrit que, volent apretar las roscas del mecanisme centralisador, responen amb desdeny, quan no las califican de revolucionarias, á las justas demandas de Catalunya, y han fet un proverbi de la injusta frase pide mas que un catalan!
Si Catalunya demana, també sap donar; si catalunya demana que se li respectin sos llegitims drets y no se li ofeguen sas justas aspiracions, no es per esperit de regionalisme egoista, sinó per poder contribuhir ab escreix al bé de la patria comuna, y sacrificarse, quan ve l’hora, per aliviar la sort de les demés regions espanyolas, ab las quals se considera lligada ab estrets vincles de germanó. No es que vulguem fer mérit d’una obra de caritat que per ser ben meritoria no ha de voler recompensa terrena; y no es que tampoch vullam fer odioses comparacions ab las demés provincias; pero lo que acaba de fer y está fent Catalunya a favor de les comarcas desoladas pels terremotos, es cosa que val la pena de ser presa en consideració pels qui estudian las manifestacions del estat social d’un poble. Quan lo mateix gobern no ha fet lo que devia devant d’aqueixa catástrofe nacional, y s’ha manifestat tristament la deficiencia de l’administració, quan hem vist que la iniciativa individual havia de suplir l’acció de las corporacions per acudir al socors de tanta desgracia, lo sublime esfors de la caritat catalana, y especialment la generositat barcelonesa, significa molt y revela en lo poble que tals actes realisa condicions morals y económicas dignas de tenirse en compte.

Hem de reconeixer que eixa vegada se’ns fa justicia; y tan la prensa madrilenya com la de provincias no escasseja las frases d’elogi per los catalans y no cal dir si’ls andalussos nos mostran son agrahiment. Aquesta abnegació de Catalunya que, davant de una calamitat com la que afligeix á una extensa comarca d’Andalusia, s’oblida de son propi malestar económich, de sas malas cullitas y de sa crisi industrial, y obre pródigament sas mans y son cor als infortunats que en un instant ho han perdut tot; aquesta generositat de Catalunya que no’ns ha sorprés, peró sí admirat en las presents circunstancias, significa, apart de la bondat moral, que’ls catalans sentim més que ningú las grans obligacions que imposa’l vincle de la unitat nacional, ensenya aixó als castellans que es un fantasma de la politica suspicás lo suposat esperit provincialista y casi separatista dels catalans, y es una proba mes de la veritat d’aquella frase d’un il·lustre fill de la nostra terra que no pot amar sa nació qui no ama sa provincia. Ah! Alguna cosa podrian pagar los gobernants d’Espanya, de qualsevulla partit y escola á la que pertanyin, que totas las regions del regne conservessen l’esperit provincialista de Catalunya, puig está vist, y cada dia se va proban ab major evidencia, que l’impuls vigoros que als pobles comunica una certa autonomia, fundada en sas condicions de carácter y en rahons históricas, es un gran element de vida per preservar l’estat de l’anemia que pot deixar de produhir un fals unitarisme. Si’s pogués arribar a realisar l’utopia dels politichs centralissadors de anar llevant á Catalunya sa fesomia propia, de matarli ó desvirtuarli sas nadivas institucions legals que tan poderosament influheixen en son progrés económich, y de sacrificar son desentrotllo industrial per las exigencias d’escola, aquell dia la nació, lluny de guanyarhi, sentiria com que se li paralisés un membre, ó millor, com que se li atrofiés una víscera important, y Catalunya no podria realisar a favor de sas germanas actes com los que está fent per la castigada Andalusía.

Esperem que’ls émuls de Catalunya no s'oblidaran d’eixas manifestacions de son provincialisme, y extrenyentse mes y mes, ab las simpáticas corrents de la caritat fraterna, los llassos de vera unió, las provincias germanas no farán cas de las acusacions d'’exclusivisme mesquí ó d'independencia orgullosa que se’ns solen rebatre á la cara quan demanem los catalans que se’ns deixi llibertat de serho, y de serho mes cada dia.

Jaume Collell, Pvre

Enllaços: Jaume Collell