Brams d'ase no arriben al cel...

MADRIT 2 d'Abril de 1885.
Una manxiula sobre carn viva no arrencaria al pacient mes crits que l'article dominical del senyor Mañé y Flaquer, exposant son exacte judici respecte de la població de Madrit ha arrencat als madrilenys. Tots los diaris se'n han ocupat y se'n ocupan, los homes polítichs mes importants llensan de sos llabis las imprecacions mes enérgicas y duras y fan coro la gent menuda que'ls rodeja, llarga en amenassas, haventhi qui diu que s'hauriá d'enviar un exércit á Barcelona pera arrasarla y plantar un lletrero que digui: ¡aquí fué Barcelona! pero... brams d'ase no arrivan al cel; no cal fer cas de semblants bojerías, perque son desohogos de petits mosquits que fan mes soroll que mal; al fi y al cap, las reivindicacions de Catalunya son ben posadas en son degut lloch, y si avuy los madrilenys se senten ferits en son orgull y atacats en lo monopoli que disfrutan amplement del domini d'Espanya, algun dia reconeixerán que lo moviment actual de Catalunya ho será de vida y no de mort pera la patria, com ara suposan, puig aquest moviment fará renáixer las energías avuy esmortuhidas, tan necessarias á tot cos social.

L'article del senyor Mañé y Flaquer ha posat, com se sol dir, lo dit á la llaga, y per aixó'ls cou als castellans que en mitj de sos planys afalagan á Catalunya, amagant sos temors y sa antipatía, y tocan la corda del patriotisme pera cantar variacions sobre motius de la política, com si diguéssim lo xim... xim. No tenen altre instrument ni altra musica.

Ja estavan prou cremats los personatjes y periodistas de major y de menor quantia ab lo publicat per en Brusi quan se rebé lo telégrama referent al dinar donat en obsequi de la Comissió catalana que posá en las mans de D. Alfons la famosa Memoria; publicat aquest telégrama en tots los diaris, tothom esperava ab impaciencia los periódichs de Barcelona pera enterarse dels discursos dits per los senyors Güell y Bacigalupi, Almirall y Maspons, que produhíren, segons se comunicava, lo mes calurós entussiasme als 200 comensals, fins al punt d' estimarse l'acte com de la major importancia.

Ab aquestas indicacions, los discursos havian, al ser coneguts, d'esser desmenussats, y en efecte, la gent d'aquí que diu horrors de la llengua catalana s'ha hagut d'entregar á semblant feyna, y vulgas ó no posarse á traduhirlos, y los discursos son comentats y expremuts pera treuren la quinta esencia, á fi de veure si'n surt quelcom d'odiós pera mostrarho á la gent ignorant y bonatxona.

En mon concepte no'ls han surtit bé'ls comptes, perque los tres distingits oradors catalans, encara que de diferentas opinions políticas y relligiosas, confonguéren sos sentiments en un sol, lo de la pátria, lo de son inquebrantable amor á la terra, á la renaixensa de la qual posan tot quant son y tot quant valen, aixo és sempre digne d'aplaudiment y de respecte.

Puch assegurar que'n Castella, la vera Castella, qu'es la vella no se sent ab tant calor com á aquí l'antipatia á las ideas y opinions de Calalunya, los homs pensadors trovan qu'el camí per hont los conduheix la gent de Madrit no es lo mellor, y comprenen que la organisació dels interéssos llegítims es profitosa y bona pera con- trarrestar l'absorció ruinosa y mortal de la capital d'Espanya que xupa tot lo saber de la vida nacional, pero dupto que fassin res, vihuen á sa mena no molt bé que diguém pera que's decideixen á moures en aqueix sentit.

Mentrestant la centralisació segueix orgullosa son camí; fins las cosas que semblan mes senzillas prenen lo mateix motllo, lo de lligarnos mes á las provincias al carro triunfal del domini madrileny. Un parany y una barraca pel cassador, son los medis de que disposan los dominadors d'Espanya pera que no se'ls escapi cap aucell: ab reclam ó sense, á la curta ó á la llarga, tots los espanyols cahuen sota las telas, avuy posan muntas y reclams pera cassar als catalans. Me sembla que son aquets prou esquerps pera no deixarse agafar. FIDEL