Deya en la meva derrera carta...

MADRIT, 7 de Maig de 1885.

Deya en la meva derrera carta que la coalició era una bomba que al esclatar lo mateix podia no fer mal que somourer y soterrar l'edifici nacional, entenent per edifici nacional fins lo remat y lo panell que'l corona.

Han sigut de tal mena las nombrosas torpesas del Gobern comesas aqueixos dias, y tal lo carácter que ha donat l'intervenció dels empleats de Palacio en la lluyta electoral que fins lo mes llusco veu que la coalició s'ha convertit en una máquina de guerra de sobras poderosa pera derribarho tot lo que se li posi per devant siga lo que vulga.

La coalició ha guanyat en tots los districtes esceptuant lo de Palacio; tots los seus candidats han sortit triunfants menos en Montero i Rios, resultant elegit en son lloch lo candidat ministerial.

No hi ha que dir com pren la cosa l'ilustre canovista Gallego, ell tan fret y cautelós, tan mirat en donar un pas en l'arena política, movedissa per naturalesa en alt grau; ningú com l'autor de la lley de matrimoni civil, de quants revolucionaris han reconegut y prestat pleitesia á la dinastia de Borbon, després d'haber conspirar contra aqueixa; ha anat com ell ab peus de plom pera assegurarse de que la soberania nacional estava representada per las actuals institucions históricas, y ningú ha portat com lo senyor Montero Rios mes enllá lo recel y el dupte, respecte á la sinceritat ab que habian sigut aceptadas las doctrinas lliberals y democráticas, per lo poder moderador que presideix las relacions entre las colectivitats políticas organisadas pera fer lo torn en lo gobern, segons siguin las corrents de la opinió pública, que á tal altura está colocat lo Trono segons la teoria del dret modern, generalment admesa, pera poder apreciar y mesurar la forsa de semblants corrents.

Aixís es que una volta estigué formalment compromés lo senyor Montero Rios en reconeixer per medi d'un acte públich, com á poder llegítim lo de D. Alfons, no sabent convencer los seus escrupols encarregá al senyor Moret, tan facil en ferho tot, sigui del tenor que vulgui, que anticipés lo seu jurament, necessari á son ingrés en lo Parlament, á fi de que'l acte material no promogués l'expectació dels diputats estalviantli á n'ell lo enutjós de la ceremonia y lo lliure-cambista senyor Moret desplegá ab la major brillantés sa fantasia pera simular l'acte de jurament del ex-Ministre de Gracia y Justicia de la Revolució, y lo feu tan bé, que la Cambra y las tribunas s'emocionaren vivament, aplaudint ab gran entusiasme. L'endemà jurà lo senyor Montero, que á pesar de haber sigut elegit altres vegadas, no s'habia assegut en los banchs dels diputats per no voler jurar.

Tothom se'n recorda bé, perque d'allavors ensá no ha passat gayre temps; per aixó ara tothom fa comparansas, perque com diuen los castellans así paga el diablo, etc, y s'espera ab impaciencia l'interpelació que es proposa explanar en lo Congrés lo candidat derrotat en lo districte de Palacio lo senyor Montero Rios; es segur que'ns dirá quelcom de bo.

La sotregada qu'ha rebut lo gobern ha sigut d'alló mes forta, no es sols lo Ministre de la Gobernació l'esgabellat, puig tot lo gobern te'l cap plé de bonys, y li está bé ¿qui li feya donar color politich á las eleccions bienals de regidors y especialment á la candidatura presentada per la coalició als electors de Madrit? y ¿qui li feia á la Epoca y altres diaris ministerials, escriurer articles y sueltos pera posar de relleu que la coalició anava dirigida contra'l Trono? deixantse relliscar per l'afició desordenada d'en Romero Robledo, á escamotejar las urnas electorals, que per ell han sigut fins ara com una caixa o barret mágich d'hont feya sortir lo que á n'ell li donava la gana.

Aixís es que portats p'el pessimisme de qu'en van fer abús los conservadors, exagerant las cosas, dihuen que la coalició es republicana, que qui ha guanyat la victoria son los republicans, y que la conducta de los fusionistas y monárquichs democrátichs es incalificable fins al punt de semblarse á un delicte d'alta traició. Dihuen que atacadas directament las institucions apel·laran al mes natural dels drets, lo de la propia defensa, y no se sent parlar mes que de batallas, y de politicas de resistencia, y de medis violents, y de moltas cosas.

Per altra part, la paraula crisis, cau en llabis de tothom, y no arriba a terra quan desseguida es repetida ab mes forsa: una vegada es en Romero Robledo qui s'en va per entrar lo comte de Toreno; á en Romero vol seguirlo lo millor company que té lo ministeri, lo senyor Pidal; donchs, si aixó hagués d'esser diu en canovas que s'en anirám tots, y allavors se parla d'un Ministeri presidit per Toreno, y aquest indica que es tard.

A semblants veus, responen unas altras dihent que lo Ministeri's queda, y que demanará un vot de confiansa á las Corts, y luego se desisteix per altas indicacions y's diu y... total que ja ningú s'entén y se proba una cosa: que hem entrat en un periodo grave precursor de grans aconteixements. FIDEL.